Les impressions personalitzades no són objectes únics: és l’economia

Quina és la vostra opinió sobre la distribució POD (print on demand, impressió sota demanda)? És la qüestió que se’ns planteja en aquesta ressenya a demanda. 

L’època digital (n’hem de dir era?) ha trasbalsat el camp del llibre com probablement encara res no ho havia fet d’ençà de Gutenberg. El llibre, artefacte o objecte, manté la mateixa estructura sense modificacions remarcables, siga en paper o digital. Ara bé, tot al seu voltant és diferent. Tot s’ha metamorfosat. Com podem haver introduït tot de canvis i mantenir-ne el resultat? Aquesta aparent paradoxa no ha infantat, ara per ara, una realitat nova. O sí. El llibre en paper continua sent un aplec de planes tipogràficament estructurades i impreses que afegides una rere l’altra, i plec rere plec, es relliguen en unes cobertes o s’apeguen a unes cobertes que els fan de protecció. Res que no fes Gutenberg (encara que sense les tapes). Potser algú em dirà ara, «però el llibre digital és una altra cosa: un no-objecte (en un objecte: l’aparell electrònic)». Ver: és una imitació. 

I què ha canviat? D’antuvi, un cop tenim l’original (la matèria intel·lectual), el procés de preimpressió va ser el primer a modificar-se. Després li arribaria el torn a la impressió. I d’uns anys ençà, a l’autoedició i a la distribució: primer amb la segmentació dels punts de venda (llibreries o grans àrees comercials i les plataformes digitals) i tot seguit amb la personalització, és a dir, el client té accés a un tot de llibres de la biblioteca de Babel borgiana, tot pagant-ne el preu que se sol·licita més els costos d’enviament.  

En aquest petit afegit –els costos d’enviament– és on entra en joc la logística de la distribució. La cadena editor-distribuïdor-llibreter-client es manté a grans trets, però obri el ventall a altres possibilitats: a) editor-distribuïdor-client; b) editor-llibreter-client; c) editor-distribuïdor-llibreter-client. Potser ens hauríem de plantejar si l’eliminació d’una de les baules del procés és un avanç que paga la pena. I la resposta és que no. Ara bé, arribaríem a un no tan rotund si hi posem en joc d’altres qüestions com ara la reducció del temps que pot tardar el llibre a arribar a distàncies llunyanes, l’eliminació de l’emmagatzematge a les editorials i als centres de distribució, l’eliminació de les devolucions a l’editorial, el manteniment d’un catàleg sempre disponible (llibres de fons, inclosos), la possibilitat de convertir el llibre de fons en un ingrés constant per a les editorials, la no destrucció d’estocatges, la producció ajustada a la demanda (es produeix només el que és compra), etcètera? 

La resposta a aquesta última qüestió l’ofereix, en part, el Libro blanco de la distribución POD, un treball d’anàlisi rigorosa elaborat per José Manuel Anta (Federación de Gremios de Editores de España), Luis Abril (Quares Salesforce), Ismael Gálvez (Podiprint) i Arantxa Mellado (LiberExpress) i publicat el 2024. El lector ha de saber, però, que aquesta és una iniciativa privada en nom de les empreses indicades entre parèntesis darrere de cada autor, amb el suport de la Federación de Asociaciones Nacionales de Distribuidores de Ediciones i del Ministeri de Cultura.  

Estructurat en cinc apartats (1. El model de distribució POD; 2. La cadena del subministrament del llibre; 3. La producció de llibres en POD: la tècnica de la impressió digital; 4. El procés de distribució POD, i 5. Distribució POD i internacionalització) més una introducció i unes conclusions, a més d’un apèndix amb casos d’èxit, aquest llibre blanc té l’avantatge d’indicar-nos totes les virtuts del sistema POD i l’inconvenient de no aprofundir en un sistema de distribució que no acaba d’alçar el vol, tot i els avantatges que s’hi descriuen.  

La pregunta és òbvia. Si la tècnica posa a disposició del món editorial i de la distribució un sistema que, fet i fet, podem resumir (així ho diuen els autors a la introducció) que només es produirà allò que abans s’ha venut, per què no acaba d’alçar el vol?  

En la introducció, a parer nostre, és on millor s’expliciten els avantatges del nou sistema, el POD (print on demand o impressió sota demanda), en què tot llibre pot arribar al client en un període breu amb independència del lloc on siga l’editorial i el lector. Aquest primer benefici, diguem-ne cultural, va acompanyat d’altres profits econòmics per a les editorials i per a les distribuïdores (eliminació de l’emmagatzematge i l’estocatge, la destrucció d’exemplars i la inversió en tiratges, d’una banda, i l’ampliació del catàleg amb llibres vius o la reducció dels costos logístics per a les llibreries, de l’altra). Però la pregunta continua sobrevolant l’ambient a despit dels aparents avantatges. Els autors esbossen, sense aprofundir-hi massa –per a nosaltres, el principal inconvenient d’aquest llibre blanc–, dos elements: la manca d’una cultura del risc i, com a conseqüència, l’encara elevat cost de la impressió 1x1. I així apunten en l’apartat 4.2 («La posada a la venda del catàleg POD») que «…produir 1x1 és més car que imprimir un tiratge» (p. 36), però que tot i això, «la diferència de preu no és més que una fase circumstancial en aquest model de comercialització, atès que es considera que quan es normalitze el POD i les vendes cresquen tant com s’espera, el volum de producció permetrà un ajust de costos que repercutirà en el preu de venda del llibre» (p. 36). 

Si aquesta premissa no va errada, només hem d’esperar el temps necessari per a la normalització del sistema i l’extensió del model arreu. Potser cal ser optimista de mena, per esperar aquest benefici que –no ho oblidem– té un component bàsicament econòmic i pensar que en un procés comercial on tot són avantatges, calga esperar per obtenir dividends.  

Les segmentacions a què ens ha acostumat l’àmbit digital no sempre són palimpsèstiques, sinó més aviat complementàries. Si bé en aquest àmbit n’hi ha d’altres que sí que ho han estat. És el cas de la tipografia de plom que va deixar pas a l’òfset, i aquesta, sembla, que a la digital. Alguns pensem que perdem un llençol en cada bugada, però la petjada del plom va desaparèixer amb l’òfset. En el cas de la distribució POD, ara per ara, segons els autors, la llibreria continuarà fent la seua funció de ser l’última baula abans del destinatari-client, però fins quan? Ara perdrem el llibreter coneixedor del client i del llibre... si no l’hem perdut ja. I, fet i fet, com es recupera una inversió (la de l’artefacte-màquina que fa la impressió 1x1) sense deixar-la concentrada en poques mans que imposen models culturals? 

I arribats al final, cal aventurar una resposta a la pregunta inicial. La distribució POD encara no ha assolit un grau de maduresa suficient (encara que semble una novetat de la lectura del llibre, la distribució POD està en dansa des de 2004, amb les millores que això ha comportat) per donar resposta satisfactòria a tots els avantatges que els autors plantegen en el Libro blanco de la distribución POD. L’elevat cost per unitat (alguns autors posen en dubte aquest punt), les limitacions en la qualitat i els acabats, l’externalització del procés redueixen el control de qualitat, la dificultat per a la casa editorial i per a l’autor dels processos de màrqueting fan tot un garbuix de dificultats que caldria haver tingut més en compte –i desmuntar-les– en aquest llibre que té una mirada molt pròxima a l’impressor –potser un pèl massa– i distant de la resta dels actors del llibre. Per acabar, direm que la impressió 1x1 i la impressió digital són dos conceptes que cal no confondre (cosa que no fan els autors, però que potser de la manera que està redactat el text pot confondre el lector).  

I punt final: aquest model conviurà amb el model tradicional sense substituir-lo.  

Aquesta ressenya es publica juntament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.

© Imatge inicial generada amb intel·ligència artificial (DALL·E, OpenAI).